L'amnistia en un context de crisi institucional a Espanya

La premissa de que tot el que no prohibeix una norma està permès no hauria d'aplicar a la Constitució, per ser una norma constitutiva i originària, i per l'escenari de flexibilitat infinita que tindria la seva interpretació. Sota el meu punt de vista l'amnistia és inconstitucional. No obstant això hi ha arguments sòlids en l'acceptació de la seva constitucionalitat i en conseqüència una sentència favorable del Tribunal Constitucional (d'ara en endavant TC)  no serà sorprenent ni molt menys l'avantguarda d'un règim anti-democràtic. 

Abans de discutir però... s'ha d'admetre que qui decidirà és el TC, actualment de tall progressista, i és previsible que doni el vist-i-plau, així com ho farà també el Ministeri Fiscal, per ser una antiga Ministra d'un govern socialista. L'assumpte els hi arribarà segur, sigui per qüestió d'inconstitucionalitat (article 35 de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional, d'ara en endavant LOTC) o per recurs d'inconstitucionalitat (article 35 LOTC). El que és interessant és que l'admissió, en aquest cas (a diferència si fos un recurs del govern contra una llei autonòmica, com succeïa sistemàticament entre el 2015-2018 a Catalunya), no suspendrà la vigència ni l'aplicació de la llei però hi haurà encausats que sí es podran trobar que no se'ls hi aplicarà en el seu cas concret fins que el TC resolgui la qüestió d'inconstitucionalitat que el seu Tribunal hagi elevat.

S'ha de dir, que mai hagués esperat que qui deslegitimés el TC seria, entre d'altres, un dels dos principals partits que han jugat al joc de la politització de la justícia durant dècades. La degradació del TC no és pel mètode d'elecció directa pels legisladors i pel Consell General del Poder Judicial (d'ara en endavant CGPJ) que alhora també està polititzat, sinó per la falta de compromís institucional entre les dues principals forces polítiques. Precisament els membres conservadors del CGPJ escollits pel PP amb el mandat caducat són qui han fet un dur comunicat prejutjant la llei d'amnistia, amb una desconsideració cap al conjunt de la judicatura i legisladors. És inversemblant el clima de desconfiança i deslegitimació dels principals òrgans de l'Estat per part d'un sector que no accepta el resultat d'un sistema parlamentari, que tot i les seves deficiències, ha sigut construït per ells fins al moment que els hi ha interessat.   

Si entrem en l'argument que li dono més pes per sostenir la inconstitucionalitat de la mesura, a l'espera de la seva redacció, és la prohibició dels indults generals de l'article 62.1 de la Constitució (d'ara en endavant CE), que podria assimilar-se a una amnistia, i que mostra l'esperit del constituent en relació a aquesta mesura de gràcia, així com la seva menció i posterior renúncia durant el debat constituent. En aquest sentit l'ATC 32/1981, del 25 de març, o la STS del 20 de novembre de 2013 (l'article 62 CE ha estat ''limitat als indults particulars, a l'excloure's els de caràcter general i l'amnistia''). Inclús en l'aprovació del Codi Penal de 1995 es va excloure entre les causes d'extinció de la responsabilitat penal l'amnistia, que sí estava en el Codi de 1973.

Encara que no sigui directament aplicable, l'article 3.1 del Codi Civil estableix que ''les normes s'interpretaran segons el sentit propi de les seves paraules, en relació amb el context, els antecedents històrics i legislatius i la realitat social del temps en que han de ser aplicades, atenent fonamentalment a l'esperit i finalitat d'aquelles''.

Si atenem a l'esperit i finalitat de la norma, o al sentit propi de les seves paraules, queda clara la seva inconstitucionalitat. Si atenem al context, als antecedents històrics i legislatius i la realitat social sí podríem sostenir la constitucionalitat, per haver transcorregut 45 anys des de l'aprovació de la CE i ser una oportunitat per a reinstaurar la convivència a Catalunya, suposadament trencada.

L'expresident del TC Pascual Sala sosté que ''l'elaboració d'una llei d'amnistia requereix una justificació ben fonamentada, com pot ser la garantia de la convivència ciutadana''. Hi ha experts, com Salvador Viada Bardají, que no contradic, que estan entestats en relacionar l'amnistia amb la ruptura d'un règim autoritari previ, com la STC 76/1986 reconeixia (''[l'Amnistia elimina] amb fonament en una idea de justícia, les conseqüències d'un Dret anterior, que es repudia al constituir-se un ordre polític nou, basat en principis oposats als que van motivar la tatxa d'il·licitud d'aquelles activitats''). Seria però interessant tenir en compte aquesta jurisprudència en el marc de tota la jurisprudència del TC, com la STC 32/1981: ''la promulgació de la Constitució no ha trencat la continuïtat de l'ordre jurídic preconstitucional més que amb respecte a aquelles normes que no puguin ser interpretades de conformitat amb la Constitució'', en relació a l'amnistia de 1977, i sobretot ser conscients que mai se li ha presentat al TC una amnistia post-constitucional.

Les consignes de defensa de la igualtat de tots els espanyols o de la independència judicial les trobo ridícules tenint en compte que un indult, sí reconegut per la Constitució, o la inviolabilitat del Rei, per exemple, també vulneren aquests principis, i és que una Constitució no s'interpreta a lectura única, de manera separada i des del sofà o des d'un despatx d'una associació judicial o d'un partit polític, l'analitza el TC pausadament i amb tota la documentació que requereixi. Un TC que no es pot deslegitimar quan convé, perquè si el d'avui no és legítim, no ho és des de la dècada dels noranta.  

A mode de conclusió, haurem d'esperar, però que ningú tregui els tancs al carrer, que el sistema es manté i es mantindrà intacte. Com accepti cadascú la derrota a un debat constitucional és problema seu.